CONVIVÈNCIA I DISCIPLINA

Dissabte, 26 de gener de 2013

Ja s'han acabat les tan esperades vacances. Ens tornam a posar en marxa i, com no, a un ritme frenètic: preparar Sant Antoni, treure els adornaments de nadal, tancar el compte de gestió, fer el pressupost, preparar el claustre i el consell escolar,... Buf! I a més a més, hem de fer l'activitat col·laborativa que ja ens havien anunciat abans de Nadal.

Però bé, com diuen en anglès: DON'T PANIC!! Hi ha moments en els que sembla que totes les feines vénen de cop. Què dic, hi ha moments? Tot l'any les feines vénen de cop; no et pots relaxar ni un sol moment, però al final sempre ens en sortim.

Pel que fa a l'activitat col·laborativa, vull remarcar que m'ha agradat molt, tan fer-la com mirar i llegir tot el material que ens van donar per a dur-la a terme. No faré referència al que vam escriure, però sí que vull dir que és molt interessant posar en comú el tema de la disciplina, ja que és un tema que ens preocupa molt a tots i és molt enriquidor veure com la tracten a diferents centres. Després de llegir les aportacions que van fer els meus companys de grup vaig veure més que mai la necessitat d'implantar el sistema de la mediació escolar al meu centre (ho vam proposar al principi de curs, però el claustre, malauradament, no s'hi va voler implicar); per aquest motiu, aquest serà un dels projectes que inclouré al projecte de direcció.

També m'agradaria destacar i compartir un parell d'idees que vaig anotar del material que ens van proporcionar, així com alguna reflexió sobre alguna d'elles:

• La idea equivocada que tenen molts de professors que pensen que un centre amb moltes nacionalitats distintes implica que hi hagi menys disciplina al centre.
• El fet que el professorat no està preparat per enfrontar-se al que passa en determinats moments a l'aula (ningú no ens mostra!). De vegades la dificultat de mantenir la disciplina a l'aula fa que el professorat hagi d'actuar de manera ferotge, amb mal geni,... per poder impartir la classe, fa que es produeixi un distanciament entre el professor i l'alumnat.
• Professors que es senten més policies que professors.
• Hem passat d'autoritat extrema a manca de límits.
• Alumnes de secundària obligats a anar a classe i que es neguen a fer res i els hem d'atendre ja que és el seu dret, però i el drets dels altres a aprendre??
• Escoles que oculten problemes disciplinaris perquè no baixin les matrícules i no es perdin llocs de feina (me va fer pell de gallina!).
• L'escola és un reflex del mal funcionament de la societat.
• Alumnes de distintes nacionalitats que els xoca la manca de respecte d'alguns alumnes vers el professorat, que expliquen que aquest fet és impensable al seu país.
• Pares que no van a l'institut a parlar amb els professors perquè estan avergonyits i pensen que no hi ha res a fer amb el seu fill.
• Importància de la comunicació entre companys i necessitat d'un alt grau d'implicació per part de tot el claustre; és imprescindible actuar de manera col·legiada i coordinada, i que hi hagi un bon clima al centre per a què hi hagi un bon funcionament.
• El clima al centre. Per mi és un tema molt important, ja que jo vaig viure un any molt complicat al meu. Som molt conscient que aquest aspecte és essencial i amb el qual s'hi ha de treballar molt, ja que si el clima és dolent és molt complicat anar a fer feina content i fer la teva feina ben feta. És molt cert que per a dirigir un centre és imprescindible conèixer-lo bé (els alumnes, les famílies, l'entorn, el professorat...) i marcar pautes d'acció per a què cada dia sigui millor.
• Que l'objectiu d'un curs sigui: entendre que la clau per a ser feliç vol dir pensar en els altres de debò, me va fascinar. El vídeo “Pensando en los demás” me va encantar; veure com els alumnes compartien les seves cartes, empatia a tot arreu, el creixement personal dels alumnes,... me va fer pensar en la importància d'estar tots units.

Per acabar, una petita descripció d'una situació de conflicte al meu centre:

Després d'acabar l'activitat col·laborativa sobre la disciplina, es va donar un comportament inacceptable d'una alumna envers una professora del grup, la qual feia molta gràcia a tots els seus companys. Aquesta alumna va llançar, literalment, el seu estoig al cap de la professora. La professora va venir immediatament a explicar-m'ho (he de dir que, sorprenentment, estava molt calmada) i va aprofitar per explicar-me altres conflictes que havia tingut amb aquesta alumna. Increïble, vaig pensar, i me vaig demanar com era possible aguantar el que havia aguantat aquesta companya durant tot el primer trimestre (només havia posat incidències molt puntuals). Vaig dirigir-me a l'aula, em vaig adreçar a tot el grup, els vaig fer una breu reflexió i vaig fer un parell de preguntes a les quals no vaig rebre resposta, evidentment. Per aquest motiu els vaig demanar que durant l'horabaixa reflexionessin sobre el que havia passat i que al dia següent, durant l'esplai, en parlaríem. La meva sorpresa va ser que hi va haver uns quants alumnes que en van parlar i tot amb els seus pares i van reconèixer els fets i els van taxar d'inacceptables. Altres no gosaven ni mirar-me a la cara, d'avergonyits que estaven. Una minoria defensaven el que li feien a la professora argumentant que ella no els explicava bé la matèria i que quan tenien dubtes no els ho volia repetir (un gran argument de pes per insultar-la, desobeir-la i tirar-li objectes pel cap). A continuació, l'alumna que va llençar l'estoig va explicar que ella tenia aquell comportament amb la professora perquè el grup li demanava que ho fes, que cada vegada que entrés a l'aula dita professora la “liés”; i així ho feia ella. Silenci absolut a l'aula. Cares dient: com t'has atrevit a dir-ho?? En aquell moment vaig tenir un gran dubte: i ara quina mesura prenc amb tot el grup? Perquè l'expedient disciplinari per l'altra alumna el tenia clar (ja n'havia fetes massa!). Considero que és molt difícil posar una mesura correctora per a tot un grup (independentment de la falta de conducta que evidentment tenen tots) i que aquesta es pugui dur a terme i alhora sigui efectiva. Tenint en compte que el grup havia reconegut els fets i que els consideraven greus, vaig decidir que els donava una setmana de prova per a què em demostressin que aquella conducta no es tornaria a repetir. Es van comprometre, ara veurem, però em continua quedant el dubte de quina actuació haurem de dur a terme si no funciona. I és que un BOIB no sempre t'ho arregla tot...